Archivo mensual: mayo 2008

El nuevo periodismo – Estado de la cuestión

Ya han pasado más de cuatro décadas desde que Truman Capote tejiera A sangre fría y el nuevo periodismo sigue siendo nuevo, virgen en España. Más de 40 años y la onda expansiva del fenómeno anglosajón todavía no llega.

¿Por qué no? Lo cierto es que plumas afiladas y escritores-periodistas — y periodistas-escritores—, que cruzan la frontera existen, y de los buenos. No obstante, aún sigue sin asomarse un Tom Wolfe y sin aparecer un artículo de referencia como Frank Sinatra Has a Cold.

En las jornadas de Periodisme Cultural i Humanitats, celebradas en la UAB, se rememoró con nostalgia la figura del periodista-francotirador y se clamó por su vuelta. También se pudo evidenciar, en un atractivo debate, que los cuestionamientos a los que sometieron a Capote en su momento todavía dan vueltas. Los tres invitados de la mesa hablaron de mentiras, ficción, credibilidad, exactitud y realidad.

Mientras el escritor y periodista Gabi Martínez trataba de desmitificar y desenmascarar el aura del objetivismo que todavía se cierne sobre la profesión, Gerardo Marín, editor de Alfaguara, trataba de mantener las formas y cuidar una imagen purista de la prensa. El escritor Juan Gabriel Vázquez, alejado de la controversia, se limitaba a verter reflexiones de grandes plumas anglosajonas en las que apoyaba su discurso, pasando de ser un defensor acérrimo de la verdad, y de sostener que todo A sangre fría a ocurrido a rajatabla, a decir que “la historia es ficción”, parafraseando a Robespierre.

Gabi Martínez, decidido a romper de una vez por todas las insípidas convenciones, privilegia la “credibilidad por encima de la exactitud” de las historias, buscando ese “dos por ciento de mentira que convierte en verosímil al otro 98 por ciento de verdad”.

Gracias Gabi por sacarte la careta e intentar poner el pedestal a la altura del suelo.

Anuncios

Ricard Nolla, incomodant al poder amb un llapis que punxa

Ja gens queda d’aquell nen tímid i introvertit, que un dia va partir de l’estació de trens de l’Ametlla de Mar amb set de vida. Avui dia, fastiguejat de luxúria i desenfrenament, dispara des del seu llenç setmanal píxels d’una tira còmica que es fica fins al fons del fang de la societat mateixa, i el presenta com un dolç caramel que causa gràcia.

Però ell, impàvid, segueix sense concedir entrevistes, jugant a amagar-se i a edificar el seu propi mite. Una bola de neu iniciada fins i tot abans de col·laborar amb el prestigiós caricaturista francès Jean Effel Jr., i que la crítica londinenca al·lucinés amb les seves il·lustracions en la prestigiosa revista All the artist gays. Després vindrien les seves publicacions al setmanari britànic It’s raining every day, al polèmic diari liberal The times achangin’ i a la revista impressionista Oh, my good! Tants diners merescudament guanyats i malament gastats en alcohol, estupefaents i núvies d’una nit. Els bons temps acabarien aviat, i el pendent relliscós en el que es trobava atrapat el duria de ser un Macaulay Culkin a un Flavio Pedemonti sense escales, amb tot just 12 anys.

Llavors no va gaudir de més opcions que acceptar un càrrec de director a una petita galeria artística a les afores de Berlín occidental. No obstant això, Ricky mai va conèixer el que és viure en un segon pla. Va ser acusat repetides vegades de traficar amb propaganda comunista, de corrompre a la joventut, d’impietat i de conspirar en contra del règim capitalista…

Corria 1990 i es va veure obligat a exiliar-se a la convulsa Europa de l’est, a on es decideix a apuntar-se en l’efervescent escamot terrorista que s’estava començant a gestar als Balcans. Finalment va ser empresonat, detingut, i gràcies a les gestions diplomàtiques, extraditat a Espanya, on resideix actualment.

Fa tan sols tres anys que ha sortit d’un centre de rehabilitació, i encara que assegura estar estudiant periodisme, des de la Universitat Autònoma de Barcelona guarden absolut hermetisme i no confirmen ni desmenteixen que estigui cursant cap carrera. No obstant això, n’hi ha de testimonis que asseguren haver-lo vist devorant un enorme entrepà de pernil a classe, dintre de l’aula, demostrant que el seu esperit transgressor continua viu i que, malgrat tot, li segueix estimulant balancejar-se per sobre de la frontera de lo prohibit.

De tant en tant concedeix alguna entrevista a la premsa, això sí, sempre en castellà, ja que renega dels seus origens italians i es nega rotundament a parlar en català: “Porque no quiero dar una alegria a los jodidos nacionalistas”. Sobre les seves obres, ell opina que “son una mierda, no le gustan ni a mi madre”. A més, dispara: “Solo dibujo porque me hace falta el dinero para mantener un tren de vida por todo lo alto”.

Ricky parla i el món escolta, i quan agafa el llapis, llavors, tremola.